El New Art Centre (NAC), un nou espai dedicat a la producció, conservació, documentació i exhibició de l’art digital i tecnològic ha obert les portes a Reus, Baix Camp.
En aquesta entrevista parlem dels fonaments i la visió d’aquest ambiciós projecte amb Andreu Rodríguez, president del patronat de la New Art Foundation (NAF), i amb Vicente Matallana, director del NAC. Tots dos aborden el llarg procés que ha culminat en la creació d’una infraestructura de més de 3.000m² que compta amb el suport de la Diputació de Tarragona, l’Ajuntament de Reus, la Generalitat de Catalunya i el Ministeri de Cultura, el seu paper en la preservació de l’art digital, i la voluntat de situar Reus com a referent internacional en la recerca i la producció d’art vinculat a la tecnologia. A partir del 9 d’octubre, el públic podrà visitar la seva primera exposició, “Hello World!”, que recorre sis dècades d’art digital a través de 27 obres procedents de la col·lecció de la NAF. Entre els artistes representats hi figuren Peter Weibel, Daniel Canogar, Ken Matsubara, Joan Fontcuberta, Marina Núñez i Alba G. Corral.
Com sorgeix la idea del New Art Centre i quin paper hi té la New Art Foundation en el seu impuls?
El NAC no neix d’un gest aïllat, sinó d’un camí de vint anys. Després del Premi BEEP d’Art Electrònic (2003), promogut per Arnau Puig, i consolidat com a ARCO-BEEP (2006), van sorgir unes complicitats que van donar lloc a una col·lecció, la Col·lecció Beep (posteriorment New Art Collection), destacada per una nova manera de treballar centrada en la producció i el treball amb la comunitat, i, el 2013, la NewArtFoundation. Des d’aleshores, la Fundació ha estat motor i bastiment: produint, conservant i documentant obres tecnològiques amb artistes, universitats i centres de recerca. El New Art Centre és la cristal·lització d’aquest procés: una casa comuna on aquest treball sostingut es fa estable, públic i operatiu.
Quina és la filosofia que hi ha darrere del projecte?
Treballem des d’una mirada matrística (cura, cooperació i confiança), amb pensament sistèmic (el que és important són els vincles, no la suma de les parts) i sensibilitat cibernètica (l’observador forma part del sistema que observa). Assumim que habitem un continu ciborg, on l’humà, l’animal i el maquínic coexisteixen en ensamblatges inestables i situats. Per això el NAC es concep com un organisme viu: un llenguatge en ús que es reescriu amb cada gest, obra i relació. La tecnologia no com a fetitxe, sinó com a mitjà cultural i polític on es negocien sentits.
A quines necessitats dóna resposta el nou equipament?
A un profund anàlisi del medi i a la detecció d’unes necessitats específiques no només en la producció sinó també en la conservació; l’“última milla” de l’art tecnològic. Obres que necessiten emmagatzematge i custòdia, preservació, restauració avançada, recanvis, actualitzacions i temps de prova; projectes que requereixen residències, coproducció i un magatzem especialitzat que funcioni com a taller ampliat. El NAC posa 3.000 m² al servei de l’ecosistema: 700 m² de sales, 600 m² de tallers i espais polivalents, i 1.500 m² de magatzem dinàmic per produir, mantenir i exhibir de manera continuada. Allò que normalment passa darrere del teló s’integra aquí en l’experiència pública, ja que el centre funciona com un ecosistema sistèmic, una arquitectura transfísica on tot interactua i tot és visible. Un espai en què el públic interactua amb artistes, tècnics i, per descomptat, amb les obres.
La conservació de l’art digital és un repte important. Quines estratègies esteu desenvolupant al respecte?
La base del nostre treball és la detecció primerenca de problemes i la intervenció “aquí i ara”, en estreta comunicació amb els i les artistes i amb els tècnics especialistes. Per això practiquem una conservació en ús: les obres viuen encenent-se. Sostenim aquesta vida amb documentació estricta i metodologies verificables: entrevistes i validacions amb l’artista, protocols pas a pas, arbres de decisió, versió de manuals, registres i traçabilitat de cada intervenció. A això s’hi suma una gestió precisa de dependències, inventaris exhaustius, recanvis crítics, clonatge de discos, imatges de sistema i control de versions per anticipar errors i revertir canvis. Completem amb bancs de proves, calibratge periòdic i posada a punt, tot recolzat en un magatzem actiu de 1.500 m² (+/-4.000 m³) amb procediments d’encesa/repòs i monitoratge. La idea és simple: mantenir la continuïtat operativa sense trair la intenció de l’obra.
Quins equipaments o projectes han estat els principals referents per a vosaltres?
Ens sentim prop d’espais que han treballat la cruïlla art i -tecnologia des de la pràctica i l’experimentació, com Hangar (Barcelona), V2_ Institute for the Unstable Media (Rotterdam), Li-Ma (Amsterdam), ZKM (Karlsruhe) o Ars Electronica (Linz). Metodològicament, dialoguem amb enfocaments de variable media, amb la conservació basada en processos i la preservació estricta. Però la idea del magatzem visible parteix de centres no dedicats a aquest sector, com el Schaulager de Basilea o el Depot de Rotterdam.
Com us plantegeu la relació entre l’àmbit local, estatal i internacional?
Com una xarxa d’escales que es toquen. A nivell local, treballem amb escoles, teixit cultural, social i empresarial de Reus i el Camp de Tarragona. A nivell estatal, cooperem amb centres d’art, museus, festivals, universitats i col·leccions per col·laborar, coproduir, prestar i itinerar. A nivell internacional, activem aliances amb centres afins i xarxes europees. Tot això és fruit de vint anys de treball. Ara el NAC funciona com un nou node: una infraestructura al servei de la comunitat que connecta i fa circular obres, coneixements i persones.
De quina manera espereu implicar al públic i el territori al voltant del NAC?
Obrint el centre, creant una proposta dinàmica, didàctica i participativa on amb tot s’interactua i tot es veu: exposicions, muntatges, proves, posades a punt i restauracions formen part de la visita. Hi haurà mediació, recorreguts tècnics i visites educatives i socials.
Impulsem residències i coproduccions amb el teixit local (institucions culturals, festivals, empreses i centres de recerca), obrim convocatòries de proximitat, com és el cas de la nova beca a Reddis, i iniciatives com “Adopta una Obra” conviden la ciutadania a sostenir la vida de les peces. No volem que el públic miri des de fora: volem que entri en el sistema, l’alimenti i el coprodueixi.
Com imagineu el futur del centre?
Volem ser un servei de referència a Europa per a la conservació i producció d’art tecnològic; ampliar residències i coproduccions; publicar guies i protocols oberts; consolidar programes formatius tant per a la societat propera, escoles i casals, com per a tècnics, artistes i comissaris; i enfortir i ampliar la xarxa de col·laboracions, coproduccions, préstecs i itineràncies. El futur que imaginem és progressiu i viu: un centre que aprèn de la seva pràctica, creix per capes i manté viva la xarxa que dona sentit a les obres i a l’ecosistema.
Com a membres d’HacTe, quines sinergies i complementarietats veieu amb els altres membres de l’Associació? HacTe és l’ecologia on connecten art, ciència i tecnologia. El NAC aporta infraestructura (tallers, laboratoris, magatzem especialitzat), saber museístic-tecnològic i capacitat d’activació pública; altres membres hi sumen R+D, transferència, comunitat i empresa creativa. Junts podem prototipar, produir, documentar i mostrar, traçant rutes que van de la recerca a l’exhibició i a l’impacte social. La sinergia és un circuit en funcionament, la col·laboració la seva dinàmica natural.
