Impulsat per HacTe, Hangar i einaidea, Tecnosi és un programa formatiu que s’enfoca des de la tecnociència, entesa com l’entramat inseparable entre ciència i tecnologia en la producció del coneixement científic, i les seves ramificacions biopolítiques.

Aquest programa se sustenta en la creació de situacions de convivència i aprenentatge intensiu, com una alternativa als modes d’aprenentatge acadèmics convencionals, reunint artistes i persones investigadores al voltant de les pràctiques de recerca i producció. 

Tecnosi convida a dos artistes a obrir el codi del seu treball per oferir un curs estructurat al voltant de projectes o artefactes específics i explorar, d’una banda, les àrees més vulnerables i sensibles dels mateixos i, de l’altra, els punts d’intersecció entre les pràctiques artístiques, tecnològiques i científiques.

En aquesta segona edició, celebrada del 8 al 13 de desembre de 2025, les artistes convidades han estat:

Agustina Woodgate (Buenos Aires, 1981) artista i recercaire que investiga els espais públics i cívics a través de pràctiques situades. Se centra en l’estudi dels sistemes, les teories dels valors i les lògiques de disseny que operen en l’entorn construït i que configuren la societat.

Antonio Vega Macotela (Ciutat de Mèxic, 1980) explora les nocions de treball, valor i intercanvi, sovint en col·laboració amb comunitats i en llocs específics. Amb un enfocament particular en el sistema a través del qual s’estableixen i es negocien les relacions socials, explora l’alienació dins dels sistemes econòmics i les seves estructures socials. 

Aprofundim en els continguts d’aquesta edició, sintetitzats a partir de la relatoria complerta a càrrec de Mar Gené i que conforma el cos documental d’una futura publicació sobre Tecnosi.

Taller amb Agustina Woodgate – 8 i 9 de desembre

El programa es va iniciar amb una introducció on Woodgate va ubicar la seva pràctica artística en el desbordament, el desmantellament i la desobediència, com a estratègies per qüestionar les estructures que configuren el nostre entorn. El seu treball se situa en la zona grisa entre l’espai públic i el privat, explorant l’especificitat del lloc, la burocràcia, la ineficàcia i l’obertura a la incertesa, per a transformar gestos aparentment simples en actes polítics i poètics.

Específicament, Woodgate va posar l’accent en una metodologia basada en processos oberts, no lineals, i permeables a la improvisació, en què el fracàs esdevé una eina per revelar tensions inherents als sistemes existents i explorar formes d’acció a contracorrent. L’artista va presentar la col·laboració interdisciplinària com un element central del seu treball, articulada a través de processos de negociació, mediació estratègica i una gestió conscient dels rols per evitar dinàmiques extractives. En aquest context, l’art es desenvolupa com un laboratori pedagògic col·lectiu en què el valor resideix en els processos, les converses i l’activació de xarxes de coneixement, més que no pas en l’objecte final. Els projectes presentats per Woodgate en aquesta primera jornada van ser, entre d’altres, The Source o More Heat than Light.

Durant la segona jornada, Woodgate va aprofundir en la relació entre l’art, la ciència i les institucions, destacant com la pràctica artística pot operar en els intersticis dels sistemes per generar friccions conceptuals i fer visibles estructures sovint invisibilitzades. Durant el taller, i en conversa oberta amb les persones participants, es van abordar qüestions vinculades al manteniment, l’observació i la intervenció subtil de processos tècnics i institucionals, així com la importància de negociar rols, responsabilitats i formes de col·laboració. En aquest marc, el fracàs, la paciència i l’observació emergeixen com a eines conceptuals i tàctiques per activar noves formes d’intervenció i coneixement.

Altres conceptes debatuts van ser els de “contracorrent” i “desbordament”, aplicats tant a sistemes d’intel·ligència artificial com a fenòmens naturals, per explorar processos d’acumulació, desacumulació i latència entesos com espais d’acció estratègica. La sessió va concloure amb una reflexió sobre la memòria i el trauma, les tensions entre l’oblit i la hiper-memorialització, i les desigualtats en la preservació del patrimoni. Woodgate va plantejar el disseny com una eina de lectura crítica capaç d’identificar estructures, protocols i llacunes per intervenir-hi estratègicament, entenent l’art com un espai de fricció que activa processos, coneixements i memòries latents.

Taller amb Antonio Vega Macotela – 10 i 11 de desembre

El taller va articular una reflexió teòrica i pràctica sobre la relació entre art, comunicació i tecnologia, prenent com a punt de partida la circulació de diners, dades i recursos com a mecanismes de control. A partir de l’anàlisi de les cadenes d’equivalència i dels sistemes d’intercanvi, Vega Macotela va qüestionar les estructures d’alienació econòmica i els excessos biopolítics de la tecnociència, posant en relleu com aquests processos transformen la nostra noció de valor. Per l’artista, l’art es planteja com una eina capaç de desvelar i desarticular aquests sistemes mitjançant gestos aparentment absurds, o desplaçats, que revelen la fragilitat de les formes contemporànies de control.

Durant la primera jornada, Vega Macotela va abordar la idea de l’ocultació i la preservació de la informació, explorant estratègies per deixar missatges visibles o invisibles en diferents contextos, des d’espais físics com les presons fins a entorns digitals. A partir de projectes com Time Divisa i Studies on Exhaustion, l’artista va presentar protocols d’intercanvi en què el dibuix, la documentació o els gestos quotidians esdevenen dispositius de comunicació. La noció de «fantasma» va servir com a metàfora de missatges que circulen entre mons i requereixen un suport material per manifestar-se. La sessió també va servir per a introduir la història de l’esteganografia, des de la Steganographia de Trithemius fins a pràctiques contemporànies vinculades al hacking, els mems i la literatura especulativa, obrint un debat sobre la preservació de la informació davant la censura, el soroll i la manipulació. En aquest marc, es va plantejar que la memòria i els afectes poden perdurar més enllà dels suports materials i que l’art és capaç de generar efectes significatius a través d’accions efímeres, subversives i lúdiques.

La segona jornada va recuperar i aprofundir en l’esteganografia i el hacking com a eines crítiques per intervenir en les infraestructures digitals contemporànies. Partint de la idea que els ordinadors tradueixen el món en sistemes de representació que no són neutres, l’artista va presentar un programari per ocultar missatges dins del text i va proposar imaginar formes de parasitar canals de distribució aliens. Mitjançant exercicis col·lectius, els participants van poder explorar possibles espais d’infiltració (plataformes comercials, xarxes socials o esdeveniments multitudinaris), reflexionant sobre la viralitat, el soroll, la monetització de l’atenció i la conversió de la violència en espectacle. La sessió va concloure reivindicant l’art com una pràctica capaç de generar significat i d’intervenir críticament en les formes contemporànies de visibilitat, control i resistència.

Sessió pública de clausura 

13 de desembre

La sessió de cloenda, oberta al públic, va ampliar el debat sobre les interseccions entre art, ciència i tecnologia a partir dels continguts desenvolupats durant els tallers d’Agustina Woodgate i Antonio Vega Macotela. Ambdós artistes van compartir metodologies basades en l’error, el fracàs i la intervenció en sistemes existents com a estratègies per revelar-ne les escletxes i qüestionar les formes contemporànies de control. En aquest context, també es va introduir el concepte d’«intimitat infraestructural», entès com la necessitat de col·laborar amb professionals i institucions per accedir als mecanismes interns que sostenen les infraestructures tècniques i socials.

La jornada va continuar amb una taula rodona moderada per tere badia, directora d’HacTe, amb la participació d’Elisabetta Broglio (Institut de Ciències del Mar, ICM-CSIC), Fernando Cucchietti (Barcelona Supercomputing Center, BSC-CNS) i Sebastian Grinschpun (Institut de Física d’Altes Energies, IFAE). El debat va abordar les possibilitats i els límits de les col·laboracions entre art i ciència, posant el focus en la vulnerabilitat dels sistemes tecnocientífics, el paper del fracàs en els processos de recerca i les dificultats derivades de condicionants econòmics, burocràtics i semàntics. Alhora, es va reivindicar la importància de la mediació, el rigor compartit i els processos de treball col·laboratius com a eines per superar les divisions històriques entre les dues disciplines.

La jornada es va tancar amb una conferència de Júlia Nueno, investigadora de Forensic Architecture, que va aportar una perspectiva política i forense sobre els usos contemporanis de les tecnologies computacionals. Partint de les investigacions d’aquesta organització sobre el genocidi a Gaza, Nueno va mostrar com l’anàlisi espacial, la cartografia i la verificació de dades poden esdevenir eines per documentar la violència estructural i investigar l’ús de la intel·ligència artificial en contextos de guerra i conflictes armats. La seva intervenció va posar de relleu la necessitat d’una responsabilitat ètica i del rigor metodològic per fer visibles els sistemes de poder que sustenten aquestes tecnologies.

---

Conceptualització, curadoria i coordinació: Manuel Cirauqui (einaidea), Antonio Gagliano (Hangar) i tere badia (HacTe).

Ajudant de producció: Verónica Lahitte

Relatoria: Mar Gené

Tècnic: Albert Tarrats