Parlem amb Luca Carrubba i Maria Ignacia Ibarra sobre el procés de recerca desenvolupat en el marc de la Beca Barcelona CREA – HacTe
La primera edició de la Beca CREA – HacTe 2025, que sota el títol «Knowing-Not-Knowing» proposa indagar sobre el concepte d’aridesa, ha conclòs després de dos mesos de residència en els quals Luca Carrubba i María Ignacia Ibarra han pogut treballar al voltant del projecte A la calor esdevenim femelles. Aquesta recerca artística partia de la pregunta sobre com la gestió de la vida i la reproducció es redistribueixen en el context de la crisi climàtica, prenent com a exemple el procés de feminització accelerada de la tortuga boba i la seva possible vinculació a l’augment de la temperatura de la sorra de les costes de Barcelona.
Durant aquesta etapa inicial de la seva recerca, les residents han articulat una sèrie de converses creuades amb àmbits de la biologia marina, l’ ecologia política, l’ hidrofeminisme i la colonialitat ambiental per aproximar-se analíticament a la pregunta inicial. Ibarra i Carrubba aprofundeixen en aquesta entrevista en el procés d’aquesta residència transdisciplinar i com es perfilen les línies de continuïtat de la investigació.
La vostra recerca partia d’un lloc on el diàleg amb altres disciplines de coneixement i altres pràctiques investigadores era fonamental: com heu articulat aquestes converses?
La investigació s’ ha construït, des del seu inici, com un projecte explícitament transdisciplinar. Les converses amb altres sabers no van ser un complement, sinó una condició metodològica de possibilitat.
En l’àmbit de les ciències socials crítiques i l’ecologia política, dialoguem amb Beatriz Rodríguez-Labajos (Universitat Pompeu Fabra, grup DIverse) i amb Beatriz Felipe Pérez, de la Cooperativa sobre Justícia Ambiental CICRA. Aquestes converses van dotar el projecte de marcs analítics més precisos per pensar la colonialitat ambiental, la migració climàtica i les zones de sacrifici més enllà de la metàfora, connectant el fenomen local de les platges catalanes amb dinàmiques globals d’ extractivisme.
Una altra col·laboració central en l’àmbit científic va ser amb Elena Abella, del Grup BETA de la Universitat de Vic, especialista en biologia marina, que ens va permetre accedir a l’estat actual del coneixement sobre la feminització tèrmica de Caretta Caretta i les seves implicacions per a la conservació de l’espècie. Aquesta interlocució es va articular tant en conversa directa com a través de la immersió en els protocols de head-starting de la Fundació CRAM, on l’ observació etnogràfica del recinte on treballa el personal científic va ser en si mateixa una forma de diàleg: atendre les seves pràctiques, les seves decisions i el seu vocabulari ens va oferir una imatge més complexa del moment en què la reproducció d’ una espècie passa a dependre de dispositius tècnics.
En l’àmbit artístic, el diàleg amb Silvia Zayas ens va aportar referències sobre pràctiques d’investigació artística que operen a la frontera entre el performatiu, el documental i el situat. Finalment, el taller de cartografia hidrofeminista va activar una forma de conversa col·lectiva amb participants migrants, incorporant al projecte experiències encarnades sobre l’aigua, la calor i els territoris.
Com han contribuït aquestes converses a la investigació?
El projecte va arribar a la residència amb una hipòtesi i un marc teòric incipient. El que els dos mesos han produït no és tant una confirmació d’aquesta hipòtesi com una major consciència de les seves vores i els seus punts cecs. La conversa amb l’equip del CRAM va introduir una tensió que la proposta inicial havia formulat de forma massa neta: la tecnologia del head-starting no es pot llegir simplement com una intervenció colonitzadora sobre el cicle reproductiu de l’espècie. Les persones que la practiquen ho fan des d’ una ètica de la cura i en condicions d’ urgència. Això ens va obligar a complexitzar la pràctica i a preguntar-nos què significa la cura quan ja no hi ha temps perquè les condicions que ho fan necessari desapareixen.
Durant el procés va emergir la imatge de «termostat» com un personatge inesperat. A partir de la lectura del llibre Teatre della terra alienata (ed. Bartlebooth, 2022), es va obrir la possibilitat de traslladar les tensions conceptuals del projecte a un dispositiu d’escriptura performativa: un text amb personatges (el termòstat, la tortuga, el refugi, l’albedo…) capaços de condensar i transmetre aquestes contradiccions de forma més encarnada que un assaig. Aquesta és, probablement, la línia de treball més nova que ha obert la residència.
La cartografia hidrofeminista, per la seva banda, va desplaçar l’atenció del projecte cap a les persones que cohabiten amb el mar a l’àrea metropolitana de Barcelona. Les seves memòries del clima, entès no només com a fenomen meteorològic sinó com a clima social, afectiu i polític, van enriquir el projecte amb una capa d’experiència viscuda que les entrevistes científiques no podien proveir.
El període de la beca ha estat breu, com veieu la continuïtat d’aquest projecte?
A la calor esdevenim femelles s’ha consolidat durant la residència com el primer moviment del que concebem com una possible trilogia. Les tres preguntes que la tanquen provisionalment -què és la calor?, què significa ser femella? i què implica l’esdevenir?- són també tres llindars per a futures investigacions. En el curt-mitjà termini, el treball s’orienta cap a la producció d’un dispositiu artístic que sintetitzi els materials generats durant aquests dos mesos: el material fotogràfic i audiovisual recollit al CRAM, els materials del taller de cartografia hidrofeminista, i el text performatiu a partir de la pregunta: Què és la calor?. Aquest dispositiu el visualitzem com un video-assaig que buscaria instal·lar-se en un espai de presentació que permeti continuar la conversa amb públics més amplis. A mitjà-llarg termini, el projecte manté oberta la col·laboració amb la Fundació CRAM, que ha mostrat interès a integrar perspectives artístiques i socials en la seva comunicació pública i en els seus processos de sensibilització. Aquesta és una línia que permet pensar formats de mediació que no es limitin a la galeria o l’ espai d’ art. La residència també ha demostrat que el projecte necessita, en la seva propera fase, una major atenció al component sonor, un deute metodològic que l’acotat temps de la residència va impedir desenvolupar, però que queda pendent de resolució.
Beca Barcelona Crea 2025, amb el suport de l’Institut de Cultura – Ajuntament de Barcelona.
