Antònia Folguera i Mónica Bello són les protagonistes de la segona conversa del programa Revers, un espai impulsat per HacTe que busca promoure el diàleg crític al voltant dels contorns, les potencialitats i contradiccions d’allò que denominem Cultura digital.
Aquesta trobada forma part del primer cicle temàtic, inaugurat per la conversa entre Jordi Sellas i Efraín Foglia, que proposa aprofundir sobre la diversitat d’impactes del canvi de paradigma que ha suposat la cultura digital en la producció cultural contemporània. La sessió navega des de l’emergència d’escenes artístiques independents fins al paper dels videojocs, les microtendències i les economies vinculades a les noves tecnologies. Folguera i Bello posen damunt la taula qüestions clau com la capacitat transformadora de l’art, la resistència a l’estandardització, la hiperpersonalització i la necessitat que la creació artística accedeixi a la tecnologia abans que el negoci se n’apoderi.
Folguera és comissària i comunicadora, i crea continguts de conferències, podcasts i programes de ràdio. El seu treball es mou a través dels terrenys de l’art i la cultura digitals, la comunicació i la música electrònica. És comissària de Sónar+D, el congrès de tecnologies creatives de Sónar, i forma part del equip curatorials d’Eufònic (Terres de l’Ebre), i de diversos projectes en els que exerceix de comissària independent. També és cofundadora de la XRCB (Xarxa de Ràdios Comunitàries de Barcelona) una plataforma de podcasting comunitària, ètica i per al bé comú.
Bello és historiadora de l’art i comissària amb base a Barcelona. Del 2015 al 2025 va exercir el càrrec de directora d’Arts at CERN, a Ginebra, on va dirigir iniciatives com residències d’artistes, comissions artístiques i exposicions, facilitant les col·laboracions entre creadors i científics i garantint la sostenibilitat dels programes i l’estratègia cultural del Laboratori. Durant la seva gestió, Arts at CERN va rebre el Premi STARTS 2024 a la Innovació Col·laborativa. Entre alguns dels seus projectes curatorials més destacats es troben l’exposició inaugural de CERN Science Gateway (Ginebra, 2024), Dark Matters (Melbourne, 2023), el Pavelló d’Islàndia a la Biennal de Venècia (Venècia, 2022), Broken Symmetries (itinerància europea i Taiwan, 2018–2021) i l’Audemars Piguet Art Commission per a Art Basel (Basilea, 2018).
Antonia Folguera: Crec que a l’hora de parlar de la cultura digital hem de tenir en compte les diferents escales que operen en ella. No podem barrejar i posar dins del mateix sac coses que tenen una escala completament diferent, com la indústria del videojoc o la dels artistes que utilitzen el videojoc com a mitjà o eina. Són escales econòmiques completament diferents. A més, són escenes —fent servir una paraula del món de la música— que no tenen res a veure i ni es parlen entre elles. I està bé, no tenen per què tenir relació.
Dins del que seria l’art digital aquí a Barcelona, hi ha escena, i n’hi ha des de fa tranquil·lament 30 anys. I aquesta escena sempre ha estat petita, ningú no li ha fet cas durant dècades. Ens l’hem feta a la nostra manera, de manera independent, amb el que rasques aquí i allà, i molts de nosaltres tenint dues feines: una de comercial per a les masses i una altra amb la qual no guanyes diners, fins i tot hi gastes diners. Per això, a mi m’agrada que ara mateix es faci cas a la cultura digital, o a l’art digital, que es faci cas precisament a tota una generació de creadors que durant anys s’ha ignorat molt fortament a la ciutat i a Catalunya. Aquesta atenció crec que és bona i també merescuda.
Mónica Bello: Sí, hi ha un gran llegat, i moltes coses s’han quedat pel camí. Aquí a Barcelona hi van treballar artistes com Joan Leandre o Jodi (Joan Heemskerk i Dirk Paesmans). Crec que van començar a fer-nos cas quan la vida a la xarxa es va tornar inevitable, quan ja hi estàvem totalment immersos, i hi va haver aquell canvi social tan gran i paradigmàtic. La pregunta sobre què és la cultura digital avui dia crec que és molt difícil de definir. És la cultura contemporània. Som digitals. Però què vol dir digital, si més no? Crec que el més interessant ara és que passa una mica com amb la manera en què la gent vesteix i actua: es barreja tot i no s’accepta cap instrucció ni cap requisit previ per ser alguna cosa. Aquesta és la cultura del mashup i del post. Tots som “post-alguna-cosa” i això és molt interessant perquè nosaltres ja hem perdut la capacitat de definir les coses. Les coses creixen i són molt mal·leables.
A.F.: Si anem a l’escala local d’avui dia, artistes digitals són la Mónica Rikic, l’Anna Carreras, els Playmodes, el Mario Santamaría o la Joana Moll. No tots són “techies”; alguns treballen des de la reflexió, el pensament, la recerca profunda dels mecanismes d’allò digital. Crec que això és rellevant: no es tracta només de programar o soldar cables, sinó de l’aproximació i la manera de traslladar els temes al públic.
M.B.: Crec que aniria encara més enllà. És l’storytelling i la creació de mons, que està molt present en l’art actualment, i està molt afectat per la consciència del que anomenem “digital”, un terme que la gent nascuda a partir dels 90 ja no fa servir. Crec que les narratives i la construcció de narratives sobre allò digital posen en qüestió la nostra idea de temps. I és aquí on ens trobem amb la necessitat de definir què és art digital i arribem als videojocs. Els videojocs, els entorns de gaming, transcendeixen les temporalitats i els cossos: ofereixen moltes possibilitats. La gent jove més propera al meu entorn percep de manera diferent el temps. Potser encara no hi han posat l’accent, no intenten definir què significa això, però el temps ha canviat, el concepte del temps, la manera com vivim el temps.
A.F.: Totalment. I l’altra cosa de les temporalitats que estem vivint és la no-linealitat. Per exemple, estar en diverses converses alhora, en diversos llocs al mateix temps. I jo no sé si estem preparades per viure no linealment, vivint diferents realitats al mateix temps i saltant d’una realitat a una altra de manera constant… Potser la gent jove, sí, no ho sé…
M.B.: A més, la gent de 15 o 20 anys sap que té múltiples opcions, mentre que nosaltres normalment en triem una de totes aquestes. M’agradaria tenir temps per observar més hàbits quotidians, aquestes coses que fa moltíssima gent jove, com escoltar un àudio de WhatsApp accelerat o mirar diversos videos de Youtube superposats alhora.
A.F.: També hi ha aquest tema de la hiperpersonalització, que no sé fins a quin punt és bona o dolenta. És a dir, el que tot sigui tan a mida, ho demanis o no. A mi m’agrada que hi hagi tota una sèrie d’eines que, a nivell artístic, permeten crear fàcilment allò que imaginis o allò que ni tan sols imaginis. Però també, tornant a la part algorítmica, hi ha el tema de les bombolles d’informació. Si tot està tan personalitzat, en quin món vius? Estàs completament desconnectat de la resta. Vivim cada vegada en mons més petitons i alhora grans. Per exemple, una de les coses que sempre m’ha flipat del món de la cultura digital és la popularitat del món de l’ASMR. Fa ja gairebé 10 anys, vam convidar al Sónar+D a la plataforma de música Bandcamp i ens van dir que una de les etiquetes més buscades a la plataforma era ASMR. És a dir, és una cosa raríssima, però que uneix milions de persones i sembla, al mateix temps, que passa desapercebuda en el que seria el mainstream o els grans titulars. Els nínxols no són nínxols; en realitat són cementiris de milions de persones que s’uneixen al voltant d’allò que els interessa.
M.B.: Creus que és un tipus de contracultura o una resposta a l’atomització?
A.F.: Crec que és una resposta a l’atomització, perquè no estic gaire segura del concepte de contracultura ara mateix. Sens dubte no és el mateix dels 80 o dels 90. S’ha de dir que ara hi ha aquesta barreja que a mi m’encanta: no està mal vist que t’agradin 30 coses diferents, i a més, les barreges entre si perquè creus que funcionen juntes. I això passa en la música, en la moda, en tot. Després també hi ha aquesta cosa de les microtendències que duren poc temps. Ja no és que siguin “micro” perquè corresponen a un grup petit de persones; és perquè es cremen ràpid. Crec que han desaparegut els complexos, les manies, i les cultures urbanes tal com es coneixien.
M.B.: Jo crec que existeix una contracultura, però és micro. I si no es prolonga en el temps i decau, ja no hi ha aquesta fúria. […] Crec que després de la pandèmia, el consum digital es va tornar tou. Les plataformes on consumim contingut construeixen els nostres hàbits i ens ofereixen una manera suau d’entendre el llegat cultural o les històries. Vas a Netflix i les sèries, les pel·lícules, etc., et volen fer un bon ciutadà. No hi ha extrems. Hi ha una curadoria de continguts on desapareixen moltes coses. Hauríem de començar a prestar més atenció a la curadoria de continguts que consumim, i com això ens forma com a individus i societat.
A.F.: Un cas paradigmàtic d’això és Spotify. Ara la popularitat musical es mesura en streams a Spotify; les escoltes que generes en aquesta plataforma són l’estàndard. Però no és la plataforma musical més gran ni la més escoltada. La plataforma més gran és YouTube, perquè hi ha música que només existeix allà, i encara que tingui anuncis, és gratuïta. Crec que res és casual, i aquí se m’activa la teoria de la conspiració: qui va decidir que Spotify és l’estàndard?
M.B.: La manera en què es generen el canon és molt important, però el que més m’interessa és l’hàbit de viure en aquesta realitat que creem. Volem discutir quines economies emergeixen? Doncs no sé si existeixen economies que sorgeixin de la creació de l’art digital avui dia.
A.F.: Diria que no i que sí alhora. Diria que no perquè l’art digital funciona bàsicament igual que fa 20 anys: en circuits de festivals, biennals, jornades… Hi ha després una petita part que existeix al món de les galeries, que creix lentament. També hi ha l’àmbit de l’espectacle immersiu, que crec que no sempre és art, sinó que conté art, perquè les persones que construeixen aquests mons són artistes, encara que no projectin la seva visió personal.
I després està tot el món blockchain on hi ha artistes que venen. Durant la pandèmia, molt venture capital va entrar a blockchain i als NFTs, però després d’aquesta bombolla, han quedat plataformes i artistes a qui els va bé. El que m’encanta és que a aquestes persones no els importa ni el venture capital, ni els inversors que van perdre diners, ni els qui no ho entenen… Això em sembla contracultural: persones que han trobat un espai i estan tranquil·les, passen del món exterior. No crec que sigui el seu moment, però m’agrada fer un símil amb quan va esclatar la bombolla del “.com”. Després van continuar existint les webs, i ningú no imaginava que mourien l’economia que mouen avui i que serien imprescindibles. Aquestes plataformes de NFT i blockchain, més enllà de l’intercanvi de valor monetari, són una evolució d’Internet i ens preparen per a com serà d’aquí uns anys. Ara mateix, ningú més no ho entén més enllà dels qui viuen en aquest metavers. La resta diu: “NFTs, però tots es van arruïnar.” Hi ha gent a qui li va bé, i a ells no els importa que no els coneguis. Això també ens porta a nosaltres, que ens dediquem a això, i que volem detectar tendències i mostrar-les durant el moment de l’hype.
M.B.: Això diu molt sobre la producció cultural que tenim avui dia i que porta, en moltes ocasions, a l’oportunisme: “aquest any ens toca això; l’any que ve, una altra cosa”. És un fet que em preocupa pel que fa a la distribució d’idees i a com poden emergir noves idees fruit de la creativitat o d’altres motivacions. Per això és vital que l’art tingui accés primerenc a la tecnologia […]. No pot ser que se’ns ofereixi des de les plataformes un tipus de continguts o marcs molt acotats en què puguem intervenir, quan existeix tot un univers que és allà i nosaltres no hi accedim.
Aquest és el perill de l’art i un dels reptes d’avui: resistir a l’estandardització i a l’atomització, i continuar defensant que l’art té una capacitat transformadora.
A.F.: Totalment, com més aviat aparegui una tecnologia, fem art amb ella. És crucial que hi intervingui l’art abans que el negoci se n’apoderi.
Aquesta conversa forma part del programa Revers, que compta amb el suport del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya i té com a objectiu activar el debat i generar coneixement al voltant de diversos aspectes que afecten l’àmbit de la cultura digital.
El cicle proposa converses a duo entre creadores, investigadores, desenvolupadores, gestores i altres agents del nostre context per explorar, des de diferents perspectives, temes clau que travessen les pràctiques digitals.
En aquest primer bloc temàtic , dedicat a explorar el perímetre de la cultura digital, hi participen la Mónica Bello, l’Efraín Foglia, l’Antònia Folguera i el Jordi Sellas. La conversa s’obrirà la ciutadania en un debat públic el pròxim 14 d’octubre de 2025 a les 18h a l’Antic Teatre.
Aquesta conversa ha estat editada per motius de claredat i concisió.
