Jordi Sellas i Efraín Foglia donen el tret de sortida al programa Revers amb una conversa a porta tancada al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB) sobre els contorns canviants de la cultura digital. Impulsat per HacTe, el primer cicle temàtic de Revers per al 2025 proposa debatre com aquest àmbit transforma la producció cultural contemporània, quins valors tecnològics expressa, quines noves economies genera i qui en forma part. Durant prop d’una hora, els convidats aborden qüestions clau com la concentració de plataformes, la distribució de continguts, els imaginaris tecnològics i els canvis generacionals en la manera de crear i consumir cultura, transitant des del tecno-optimisme fins a les tensions actuals del sector.
Sellas és periodista i gestor d’empreses culturals. Fundador i director de Layers of Reality, és també l’actual director artístic d’IDEAL, Centre d’Arts Digitals de Barcelona. Entre 2013 i 2016 va ser Director General de Creació i Empreses Culturals de la Generalitat de Catalunya. Foglia és dissenyador indisciplinat, investigador i docent. És el coordinador científic del Medialab de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC). El seu treball es posiciona en la intersecció entre el disseny, l’ activisme de base i les tecnologies en xarxa.
Jordi Sellas: Si volem parlar de cultura digital, crec que el primer que cal fer és delimitar el perímetre d’aquest concepte. Quan vam crear el programa Generació digital a la ràdio (iniciat al 2002 a Ona Catalana), el vam titular així perquè vèiem que érem la primera generació digital de la història. És a dir, la primera generació —la nascuda a mitjans dels 70— que havia viscut tota la vida sabent que hi havia ordinadors en l’àmbit domèstic que podien intervenir de moltes maneres en la nostra vida quotidiana, i que generaven una interacció bidireccional. Era la primera vegada que les pantalles et responien. Aquesta primera generació també suposava un tipus de cultura diferent: es relacionava de manera diferent amb el món de la creació i de la creativitat. Fent això extensiu, la cultura digital és tota aquella creació en l’àmbit cultural que requereix de la mediació de la computació o de la informàtica per poder ser creada.
Efraín Foglia: Per mi aquesta idea del perímetre de la cultura digital té dues fases. Una primera, que és la vinculada al que has narrat, Jordi, que és on cabrien les descripcions del perímetre de la cultura digital. Però després apareix una altra fase, que seria el “no perímetre” de la cultura digital, perquè per a generacions recents realment s’han metabolitzat una sèrie de paradigmes d’aquest primer cicle de la cultura digital. Poso un exemple: recentment, si parlem amb algú molt jove que està immiscuit en aquest àmbit, i això és gran part de la població, ja li costa tenir un referent propi d’aquest canvi de paradigma. Aquesta cultura digital és bàsicament per a ells el seu univers, com per a nosaltres ho va ser la televisió en el seu moment. Per mi, allò que transcendeix aquest perímetre, o que està quedant fora, és el que està conformant aquesta segona onada de la cultura digital. I també un canvi històric molt important és que nosaltres primer vam tenir una cultura digital i després una cultura en xarxa. Ara allò digital ja ho hem sobrepassat, i estem en una societat en xarxa.
J.S.: Sí, quan entrem en aquest “món connectat” canvien moltes coses, per exemple, la distribució de continguts. Tots aquells que portaven dècades funcionant com els garants dels nous continguts culturals cauen i entrem en un món aparentment meravellós. Els que ens hi dediquem vam pensar que era un entorn on no es poden posar portes. Llavors comença com una època de tecno-optimisme on sembla que tot seria més obert, distribuït i democràtic, i la bufetada que ens emportem tots plegats arriba quan veiem que, si abans teníem desenes d’empreses que controlaven tota la indústria de continguts, ara en tenim 4 o 5. Veiem que aquests guardians de les portes de l’accés als continguts ara són una quantitat molt restringida de gent.
E.F.: Si parlem de la capacitat transformadora de la cultura digital, cal preguntar-se: transformadora per a qui? Nosaltres, la primera dècada d’Internet, vam estar summament entusiasmats pensant que es podria rellegir la geopolítica internacional, incloses les indústries culturals. Ara, el 2025, ens adonem que és la mateixa geopolítica, però amb joguines noves que han estat fagocitades per aquestes indústries. En el cas dels entorns creatius, tot aquest entusiasme s’ha convertit en alguns casos en decepció, però en altres en un exercici d’anàlisi crítica i d’evolució cap a noves indústries.
J.S.: Ha canviat tot per no canviar, és lampedusià. Les pel·lícules continuen tenint 90 minuts o dues hores i el format no ha canviat massa des de fa 100 anys. Ha canviat el carril sobre el qual circula, ara no són només pantalles de cinema on tothom fa cua per veure-les. El mateix passa amb les cançons, els llibres, els museus… En realitat estem veient que les unitats de creació de caràcter cultural no han canviat tant, les úniques irrupcions radicals difícils d’encaixar són els videojocs, els continguts immersius, les ulleres de realitat virtual que ja trenquen la pantalla rectangular… Totes aquestes coses que no sabem encaixar i les encaixem en aquest calaix de sastre que és el perímetre de la cultura digital, que és on passen coses noves.
E.F.: Hi ha unes declaracions de Bad Gyal, Cecilio G i Young Beef que consideraven —no sé si encara ho consideren, perquè la seva perspectiva ha d’haver evolucionat — que el fet de deixar de treballar amb una discogràfica i publicar a YouTube o Instagram era una emancipació revolucionària. L’argument és exactament el mateix que quan escoltaves una discogràfica alternativa de la Motown que en el seu moment deia “nosaltres no pertanyem a Sony, som rebels”. I aquí és on volia anar amb això que deia sobre les noves generacions, que ja no tenen aquest enclavament entre el que era abans i el que és ara. Els que tenim una trajectòria més llarga donem per fet que s’ha entès que YouTube, Instagram o Twitter és exactament el mateix, però del segle XXI. En canvi, per a aquesta generació, a nivell de producció, accés i construcció dels seus públics, ho veuen increïblement revolucionari. El canvi generacional fa que allò que nosaltres veiem des d’una mirada crítica cap a la gran indústria, molta gent molt jove ho vegi com un espai de llibertat. De la mateixa manera, fent retrospectiva, a la meva generació el cotxe, venint de la classe obrera, era un símbol de llibertat. Ara mateix el cotxe és un símbol de la destrucció del planeta.
J.S.: Aquí hi intervé aquest “oligopoli de la descoberta”. Com descobreixes avui dia una nova pel·lícula, una cançó o una exposició que t’agradarà? Hem mutat: hi havia un àmbit molt controlat per uns mitjans de comunicació massius, en mans de pocs, que definien què és el que s’havia de fer o consumir, mitjans que marcaven la línia del que era culturalment “bo”. Eren editors dels gustos culturals col·lectius i era molt clar com funcionaven. El 2007-2008, a partir del moment en què els hàbits de comunicació canvien a través de les xarxes, i tot allò que nosaltres descobrim de l’àmbit cultural i creatiu passa per aquesta mena de centrifugadora massiva de gustos i d’opinions de gent diferent, ens sembla que de cop i volta els usuaris, la societat, tenim el poder de dir què està bé i entrem en un altre tecno-optimisme, igual que el de finals dels 90. Però què acaba passant de nou? Ve la patacada un altre cop. L’únic que hem fet és canviar d’editor. Abans l’editor d’El País, La Vanguardia, The New York Times o la BBC sabies qui era, i ara l’editor és Mark Zuckerberg o Elon Musk. És més subtil, no és tan evident. Per això m’agrada que el social network hagi evolucionat a dir-se social media, perquè realment és en el que s’ha transformat aquest oligopoli de la descoberta.
E.F.: Em sembla que un altre dels canvis de paradigma és que la xarxa actual de mitjans ha sabut utilitzar molt bé un valor que prové de l’esquerra política, que és el de la comunitat. Si mires Airbnb, Uber, Spotify… és una barreja d’imaginaris entre pràctiques comunitàries, del camp, anticapitalistes… amb les dels hackers, que entenen que són una comunitat i no individus consumidors. I ho metabolitzen perfectament. L’imaginari d’Airbnb és: “compartim la casa perquè coneguis la gent de Cadaqués”.
J.S.: I hi ha una altra cosa que, tradicionalment, havia passat, però que el món de la cultura digital, i en general de tot allò digital, ha portat fins a l’extrem —en el qual crec que tots plegats ens acabarem fent mal—, que és una nova cultura de l’economia de la subscripció. El que era un model típic del teatre, l’òpera o d’una revista s’ha traslladat al digital. I els que han impulsat aquest canvi han estat el porno i els videojocs, dues grans indústries que han estat les primeres que han aconseguir que es comenci a pagar per continguts a Internet.
Aquesta conversa forma part del programa Revers, que compta amb el suport del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya i té com a objectiu activar el debat i generar coneixement al voltant de diversos aspectes que afecten l’àmbit de la cultura digital.
El cicle proposa converses a duo entre creadores, investigadores, desenvolupadores, gestores i altres agents del nostre context per explorar, des de diferents perspectives, temes clau que travessen les pràctiques digitals.
En aquest primer bloc temàtic , dedicat a explorar el perímetre de la cultura digital, hi participen la Mónica Bello, l’Efraín Foglia, l’Antònia Folguera i el Jordi Sellas. La conversa s’obrirà la ciutadania en un debat públic el pròxim 14 d’octubre de 2025 a les 18h a l’Antic Teatre.
Aquesta conversa ha estat editada per motius de claredat i concisió.
Gràcies al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB) per la cessió de l’espai que ha fet possible aquesta trobada.
